Creu del Pedró

A l’esplanada de sobre l’església parroquial, a la plaça que queda prop de la Font del Rector, hi ha un element que a les persones joves els pot sorprendre, però que la gent més gran del poble identificarà sense dificultats. És l’antic Pedró de Santa Eulàlia de Ronçana.

A l’Arxiu Episcopal de Barcelona es conserven les actes de les visites pastorals. En el cartell de la que es va fer a Santa Eulàlia de Ronçana el 13 de novembre de l’any 1604, el visitador manava als obrers –els feligresos encarregats d’administrar la parròquia- que fessin un comunidor per comunir el mal temps. El capellà, durant les tempestes, feia pregàries perquè els núvols es convertissin en pluja benèfica. Aquestes pregàries anaven acompanyades de benediccions fetes amb una creu. Les parròquies que tenien el privilegi de posseir una veracreu la utilitzaven per a aquesta funció, ja que consideraven que tenia més virtuts que les creus ordinàries. El 1604 apareix esmentada per primera vegada la veracreu de Santa Eulàlia de Ronçana. Aquests comunidors solien tenir al centre un pilar, com una tauleta de pedra, per dipositar-hi honoríficament la relíquia durant aquesta mena de cerimònies.

Dos anys després, l’11 de novembre de 1606, en una nova visita pastoral apareix per primera vegada el Pedró, i el visitador ordena que hi posin una creu de ferro o de pedra. Era rector de Santa Eulàlia mossèn Mateu Arenes i el seu vicari mossèn Pere Solanell, i els obrers parroquials Antic Roure i Jaume Trias.

Es van decantar per fer-la de ferro. És un treball de forja popular, acurat i magnífic. Una mostra de la saviesa ancestral dels oficis a Catalunya. Amb detalls que només pot veure qui la contempla de prop. La creu sorgeix del centre de la corol·la d’un lliri. La tija d’aquest lliri és feta amb una vara quadrada. A banda i banda de cadascun dels quatre angles de la vara, amb un tallantó, hi van marcar, al llarg, una ranura. Tot plegat vuit ranures. Després van tornar a escalfar el ferro i el van recargolar fins a convertir-lo en una columna helicoïdal. L’angle de l’espiral puja emmarcat entre les dues ranures incises prèviament i fa la sensació d’una peça tècnicament molt més complexa del que és en realitat. Al cim de la tija sortien quatre triangles de ferro doblegats que simulaven els pètals del lliri. La creu que n’emergia era plana i tenia els extrems retallats en forma de flor de lis. En una cara hi havia un petit sant Crist, també de ferro forjat.

Aquesta peça de ferro coronava el pilar de pedra, que era quadrat, fet de carreuons, i mesurava més o menys un metre d’alçada. Era un bell conjunt popular del primer barroc.

A part de si servia a no com a comunidor, la funció primordial del Pedró era la de beneir el terme en una cerimònia solemne que es feia cada tres de maig, quan es celebra la festa de la santa Creu.

Sortia la processó des de l’església. Els capellans, amb capes pluvials i dalmàtiques, portaven la veracreu. En arribar al Pedró, entre oracions i cerimònies, posats de cara a llevant llegien, després d’encensar el llibre, l’inici de l’evangeli de sant Joan. Després amb la veracreu beneïen la part de llevant del terme. Repetien el ritual llegint, encarats a cadascun dels altres punts cardinals, fragments dels altres tres evangelis. Tot el terme de Santa Eulàlia de Ronçana quedava ben beneït i, teòricament, protegit contra tota mena de desgràcies.

Això coincidia en el temps amb les festes del Roser de maig, quan es plantava l’arbre a la plaça de l’església i feia les seves celebracions la confraria del Roser. Marcava, doncs, un moment destacat en la vida festiva del poble. El Pedró es va convertir en una peça important del nostre patrimoni etnològic.

També s’anava al Pedró quan es feien pregàries en cas de calamitats públiques i en altres ocasions. Tota la gent gran recorda, per exemple, quan s’hi feia la benedicció del Diumenge del Ram.

Durant els esdeveniments revolucionaris del 1936 el Pedró fou malmès. Després de la Guerra Civil el van restaurar, però l’ampliaren afegint-hi una part de totxo fins a gairebé triplicar-ne la superfície. Va perdre bona part de la seva esveltesa i de la gràcia popular que tenia.

Més ençà, en urbanitzar la zona de sobre l’església, el vell Pedró va quedar gairebé inaccessible, dins d’una propietat particular, dalt d’un marge, sobre la rotonda de l’inici del camí de la Salve Regina. Va acabar malmès i la creu de ferro es va partir. La part superior la van guardar a la rectoria. La part de baix va restar trencada a terra, enganxada a les restes caigudes.

Un grup de gent, espontàniament i amb els immensos recursos que dóna la bona voluntat, recentment ha decidit recuperar aquell pedró. El propietari del terreny on estava ubicat, la Parròquia i l’Ajuntament, no hi han posat cap mena de dificultat. Ben al contrari. Operaris, industrials i veïns s’han ofert per fer allò que cadascú sap fer.

Ara tenim altra vegada el Pedró en un espai públic, a pocs metres de la seva ubicació primera. Les dues peces trencades de la creu de forja original s’han unificat, per garantir la seva conservació. Amb les mateixes pedres disposades de la mateixa manera i unides amb morter de calç tradicional s’ha refet la base del Pedró original. La creu de ferro s’ha fet nova seguint les formes de l’antiga i reconstruint algun fragment que havia desaparegut.

Recuperem, doncs, un senyal secular d’identitat del nostre poble.

*Autor del text: Joan Rosàs i Reverté

Santa Eulàlia de Ronçana, festa del 3 de maig de 2026

La reconstrucció del Pedró ha estat possible per les gestions i el treball de:

Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana

Parròquia de Santa Eulàlia de Ronçana

Família Ciurans-Vinyeta

David Solé Grau

Pere i Joan Duran i Riera de Manyeria J D

Pere Chiva

Joan Rosàs i Reverté

Josep Solé Padrós